Viatge a Logroño, Zarautz i Vitòria

Amb una mica de retard penjo les fotos del passat viatge de Setmana Santa amb la colla, un dels viatges més adversos que he fet mai pel que fa a les condicions meteorològiques inhumanes...tot i així va valdre la pena!

Tot comença a Logroño, on fem una parada per tal de conéixer la vida nocturna riojana i al dia següent, a Haro, visitar una de les bodegues més antigues de la D.O. Rioja, la Compañía Vinícola del Norte de España, C.V.N.E., coneguda per embotellar el vi CUNE i l'Imperial Gran Reserva entre d'altres clàssics. Després de flipar bastant veient les instal.lacions fem una cata de diferents tipus de vins.

La nit següent, ja sí, arribem al nostre destí principal: la festa de la cervesa de Zarautz, on estavem convidats, tot i que dormim a Getaria, el poble del costat molt conegut pel seu txakolí. Estem a Zarautz-Getaria durant tres dies i tres nits intenses, on no hi va faltar de res: pedregades brutals, fortíssimes onades, excursions en cotxe enmig d'una tempesta, vendavals...però cap problema! Aqui una foto de la visita "guiada" a les poblacions de Mundaka i Bermeo, l'he augmentat i aclarit una mica per això es veu una mica pixelada.

Aqui unes fotos de la festa de la cervesa de Zarautz, amb moltíssim "desfase" per part dels assistents. Per sort es feia dins una carpa perque estava diluviant cada nit. També vam fer visites a Zarautz de dia però les fotos no valen la pena...

L'última nit del viatge vam anar a Vitòria, per veure què tal, però ens va sorprendre una descomunal nevada. Vam intentar sortir igual, amb sort relativa ja que vam aconseguir trobar un parell de pubs mínimament acceptables (amb 10 persones a cada un), així que al dia següent ens vam poder aixecar aviat i tornar cap a casa, a l'espera del següent viatge...Marrakech?

Bad Religion a Razzmatazz

Concertàs d'ahir el que vam veure a Razzmatazz de la millor banda de hardcore melòdic que mai ha existit...com sempre en un concert de Bad Religion està garantida la perfecció sonora i l'entrega del grup durant 90 minuts fent un repàs a gairebé tots els discos. El començament trepidant amb 21st Century Digital Boy va ser continuat per temes saltats de diferents èpoques... Suffer, No Control, Sorrow, Fuck Armageddon This is Hell!, Flat Earth Society, Generator, You, Big Bang, I Want to Conquer The World, Anesthesia, American Jesus, Struck a Nerve, PunkRock Song, Come Join Us, juntament amb temes intercalats dels catorzè disc publicat recentment, "New Maps Of Hell".
Des de la tornada al grup del llegendari Mr.Brett al 2002 (i la seva companyia discogràfica, Epitaph) la banda californiana torna a viure una segona joventut creativa, ja que els últims 3 discos recorden a èpoques glorioses com la de la publicació dels millors discos al finals del 80 (Suffer, No Control, Against the Grain i Generator), amb cançons ràpides de 2 minuts, molt melòdiques i plenes de coros...tot i que el disc que més m'agrada a mi és el primer, el disc vermell "How could hell be any worse?" amb un estil molt diferent, més primitiu i contundent. Per sort ahir en Greg Graffin va recordar aquest disc i en va parlar una estona, abans de que les guitarres toquéssin les primeres notes de Fuck Armageddon...This is Hell!!
El més bo d'ahir és que, després d'haver vist ja 4 vegades als Bad Religion, aquest cop vaig aconseguir veure tot el concert entre les 3 primeres files... va valdre la pena tot i emportar-nos patades i cops de colze perdre 2 litres de suor! Aqui un vídeo d'ahir a Razzmatazz quan toquen American Jesus, uns dels himnes de Bad Religion. Si algú aconsegueix veure'm li pago una birra, estic gairebé devant d'en Greg Hetson (guitarra calb) aixecant el braç!

Com a regal extra, penjo un vídeo brutal que he trobat d'una de les primeres aparicions a la TV dels Bad Religion a principis dels 80 (teòricament és l'any 84 perque ja hi havia en Hetson, que al vídeo surt amb barret, i en canvi sembla que encara hi havia l'actual baixista Jay Bentley en la seva primera etapa). També és curiós veure en Greg Graffin amb grenyes...però el millor és veure com toquen les dues cançons i la posada en escena punky vuitantera!

Top 10 de Los Planetas (1a part)

Aprofitant que avui estic inspirat he fet un top ten amb les millors cançons de Los Planetas. La primera m'ha costat bastant, però em quedo amb "Pesadilla en el parque de atracciones", és massa mítica i m'agrada alló de "te pareces un poco a Satán", l'altra cosa que m'agrada és que en Jota gairebé no té temps de respirar en tota la cançó.La segona és un altre himne, "Qué puedo hacer", coneguda per parlar del bar Amador de Granada..."pero nunca nunca vas".La tercera és "Un buen día", la millor lletra de Los Planetas i probablement la cançó més famosa explica un dia qualsevol a la vida d'en Jota, incloent "nos hemos metido cuatro millones de rayas", i un increïble gol de Mendieta entre altres situacions.En 4a posició he triat una de l'últim disc, "Reunión en la Cumbre" de la que ja vaig parlar fa temps, no només per una de les lletres més originals sino pel ritme frenètic de la cançó.En 5a posició "Deseando una cosa", també de l'últim disc. Aquesta genial cançó no té videoclip, almenys de moment, però per sort al YouTube hi ha diversos fotomuntatges d'aquest tema que parla sobre la ciutat de Los Planetas, Granada. Els ritmes de bateria (a l'estil No cars go d'Arcade Fire) i la incorporació de teclats fan que la lletra, una mica infantil, sigui realment impactant..."cuando nadie te llame cuenta conmigo", "cuando estés en Granada ya sabes que aqui tienes un amigo", o "dile al Lori que vaya acelerando que a Granada, la tierra donde nací, vamos tirando".

Acaba la 4a temporada de Perdidos

Fa poques setmanes va acabar al canal ABC d'Estats Units la increïble quarta temporada de la meva sèrie preferida, Lost (Perdidos), amb més morts que mai, més personatges nous, noves estacions de la iniciativa DHARMA, alguns retorns que s'esperaven, la solució a bastants enigmes i, per fi, el retorn...temporal? de 6 passatgers del vol 815 d'Oceanic Airlines a casa. Com sempre, el capítol més traumàtic és l'últim, el Season Final, que a més en aquesta temporada és un capítol triple que dura 2 hores...amb un final realment espectacular. Com anècdota, es van rodar tres finals alternatius per tal de confondre als espectadors i als mateixos actors sobre la identitat del cadàver que es veu a l'últim segon de l'últim capítol (el d'un dels personatges més carismàtics)...què cabrons!

La cinquena temporada s'emetrà el gener de 2009 així que encara queda molt. Mentrestant podem mirar un altre cop la 4a temporada en castellà per la FOX (va començar fa un parell de mesos) o esperar una mica i veure-la en obert La 2 de TVE, probablement després de l'estiu.

El resum explicat de tots els capítols es pot llegir a LostPedia en espanyol http://es.lostpedia.com/wiki/Portada . Aqui un petit spoiler de la Season Final de la 4a temporada, amb un títol molt explícit, "There's No Place Like Home"...

Primavera Sound 2008 - DISSABTE

El dissabte comença ja de bon matí, cap a les 12 del migdia anem al parc Joan Miró (per sort, al costat d'on dormíem) a veure una mica de Le Petit Ramon, El Chico con la Espina en el Costado, El Hijo i Darren Hayman & Jack Hayter tocant Hefner, tot concerts gratuits, ràpids(d'uns 25 o 30 minuts) i envoltats d'un ambient molt agradable. Després, ja sí, un bon tiberi, una migdiada i cap al Fòrum.

La jornada comença per nosaltres a l'escenari Estrella Damm i després de saborejar el donut de rigor, on toca el grup californià de pop Okkervil River, presentant el seu segon disc "The Stage Names", m'agraden bastant alguns moments del concert quan em recorden alguns ritmes d'Arcade Fire. Recomano una visita a http://www.okkervilriver.com/ per escoltar els seus millors temes.
Com que avui estic molt cansat decideixo invertir totes les meves energies al concert de Dinosaur Jr. així que anem deambulant pel festival visitant les paradetes de merchandising (em compro una samarreta dels Sonics) i menjant alguna cosa, a part de mirar alguns minuts de Silver Jews, Kinski, Stephen Malkmus & The Jicks i sobretot, Buffalo Tom. El californià presenta el disc "Real emotional Trash", amb temes que podrien ser perfectament de Pavement, i la mítica banda de Boston, que va treure un àlbum recentment (després de 10 anys sense fer-ho) fa un repàs a la seva extensa trajectòria amb cançons com "Taillights Fade" o "Sodajerk", de la qual penjo el vídeo.

A continuació toquen els dos caps de cartell (segons la premsa mediàtica) de la jornada. Primer veiem Rufus Wainwright, el megalòman cantautor canadenc emplena de gom a gom l'escenari principal en solitari, canviant entre un piano de cua i una guitarra acústica. Toca durant 75 minuts d'on destaco poca cosa (és un estil massa tranquil pel meu gust): una versió de "Allelujah" de Leonard Cohen i una broma que fa al públic abans d'una cançó: "ara us heu de posar tristos, com si fóssiu escandinaus". El segon grup mediàtic del dia és Enrique Morente i Lagartija Nick, que també omplen de forma brutal l'escenari Rockdelux, presentant la reedició del famós disc "Omega" de l'any 1996. Com que tampoc és el meu estil preferit, anem ràpidament a l'escenari Vice a veure els Mission of Burma, mites del post-punk dels que vaig parlar fa uns dies, que presenten el disc "Obliterati". Amb un estil sorollós inspirat en el rock de garatge dels 60 i 70 van ser un dels grups més influents per posteriors bandes com Sonic Youth o els mateixos Dinosaur Jr, això sí, una mica més primitius, per això carreguen al cap de mitja hora.

Ara sí, anem a primeres files per l'esperat concert de Dinosaur Jr, una de les tres bandes fonamentals del noise-pop juntament amb Pixies i Sonic Youth...això és una banda!! Tres components: bateria senzilla però tocant a ritmes revolucionats, el mateix amb el baix, i la guitarra a tot drap (portaven...8 pantalles només per la guitarra!!!), tot harmonitzat per una veu melòdica, comencen amb temes de l'últim disc "Beyond" i repassen els seus temes més famosos dels vuitanta com el popular "I feel the pain", cançó que toquen el triple de ràpid que al disc pel meu deliri. L'altre tema que m'encanta és una versió d'una de les meves preferides de The Cure, "Just like heaven", evidentment tocada a 200 per hora. Penjo el videoclip de la versió de Dinosaur Jr.

Com que Dinosaur Jr es mereix dos vídeos, també penjo aquest, gravat a primera fila del Primavera Sound, el tema evidentment és el meu preferit..."I feel the pain", el canvi de ritme...super-exagerat! Ah, també es poden apreciar les vuit pantalles per la guitarra darrera de J.Mascis.Després de 65 minuts intensos, tot i que estem fets pols... encara bé la segona part més bona de la jornada...l'actuació dels Les Savy Fav, un quartet de Rhode Island (igual que els de Padre de Família!) que fan una mica de punk, pop, hardcore i el que convingui, tot sigui perque el cantant tingui l'excusa d'agafar el seu micròfon inalàmbric i passar-se el 80% del concert a 50 metres de l'escenari, cantant enmig del públic, enmig de les grades, des dels lavabos, des de la barra, corrents, saltant...segons he vist al YouTube, aquest peculiar cantant sempre surt amb disfresses estranyes, mitges al cap, gairebé despullat, amb la cara tapada, etc. Al Primavera es va posar trossos de les plantes i arbres que hi havia al voltant de l'escenari per l'esquena...en fi, podria penjar tants vídeos que prefereixo no menjar-me l'espai que es mereix l'altre gran descobriment del dia...una actuació de Manos de Topo al mini-escenari de l'stand MySpace, són boníssims!! La peculiaritat d'aquest original grup de pop romàntic i acústic és que el cantant canta plorant, i el baixista (un gordo barbut) fa veu de nena per fer els coros...no tinc paraules, així que penjo un videoclip amateur (que per cert, ha rebut alguns premis) del tema "El Cartero"...això sí, tots els temes són boníssims, sobretot quan els veus en directe.

Les últimes energies serviran per mirar una estona el grup experimental americà Animal Collective, a l'escenari Estrella Damm, el DJ francès Para One a l'escenari Vice (última cervesa i acomiadament del festival) i un parell de temes del grup anglès Simian Mobile Disco a l'escenari Rockdelux, amb un estil Klaxons que m'agrada bastant.

L'any que ve serà difícil de superar...i ara, cap al Summercase!

Primera Sound 2008 - DIVENDRES

Després de descansar i fer un bon àpat tornem cap al Fòrum disposats a viure una intensa jornada, per sort ens tornen a regalar un donut al entrar. A les 19:10 anem a veure The Cribs, tres germans anglesos que presenten un disc produit per Alex Kapranos (Franz Ferdinand), la cotització d'aquest grup ha pujat com l'escuma durant els últims dos anys amb la publicació de tres discos, els trobo un bon grup de festival però no m'acaben de sorprendre en res. A mig concert canviem d'escenari per poder veure una estona els suecs The Mary Onettes, amb un estil vuitantero que a vegades recorda Echo and the Bunnymen o Jesus and Mary Chain, tenia moltes ganes de veure'ls, desde que vaig "investigar" els grups del segell discogràfic suec Labrador, una autèntica fàbrica de grups boníssims (Mary Onettes, Loveninjas, Irene, Tribeca, The Radio Dept...).

Com que tenim poc temps i volem veure molts grups, només podem veure 20 minuts del grup de Jonköping i anem cap a l'escenari ATP (quin escenari, espectacle assegurat!!) a veure els Pissed Jeans, un grup nord-americà de punk guarro i contundent (i amb un cantant molt auto-destructiu) que presenta el disc Hope for men (2007). Aquests sí que es mereixen penjar el vídeo, aquest és un moment de l'actuació al mateix Primavera Sound...

Quan acaba l'actuació anem a l'escenari Rockdelux a veure l'actuació dels Bishop Allen, amb un pop un bastant més tranquilet... però ara convenia un canvi d'estil. Presenten el seu segon disc, The Broken String (2007). El seu hit "Click, Click, Click" i el tema "Rain", els meus preferits.

A les 21:20 arriba per mi el millor moment del Primavera Sound, l'actuació del mític grup dels anys seixanta The Sonics, "desapareguts" durant quatre dècades (això sí que és una reaparició!) han tret un disc amb una actuació en directe de fa 44 anys, "Busy Body!!! Live in Tacoma 1964". La història del punk i de gran part de la música rock dels 70 no tindria cap sentit sense el primer grup que va arrossegar per terra el Rock'n'roll forçant al màxim les revolucionsi la intensitat. Quina sort veure'ls en directe!! A més l'actuació a l'Auditori de Portishead a la mateixa hora fa possible l'accés a primeres files amb una mica més de facilitat. La banda de Tacoma no em defrauda, tot i que algunes crítiques de la premsa són una mica cruels i sembla que alguns no els hi vulguin perdonar l'edat (alguns membre tenen prop de 70 anys), pel meu gust van complir sobradament amb el que jo esperava d'ells, a més van tocar tots els hits com "The Witch", "Psycho", "Cinderella" o la versió més salvatge de "Louie Louie" que hi havia als anys 60. Penjo el tema "The Witch" tocat a l'escenari Estrella Damm del Primavera Sound.

Després del concert dels Sonics anem a l'escenari Vice per veure el final dels Subterranean Kids, una altra banda mítica dels vuitanta (pioners del hardcore a Espanya) que ha tornat recentment, després de 12 anys de silenci. La discogràfica BCore ha publicat recentment el disc "Subterranean Kids" que inclou les primeres maquetes de la banda i dos miniàlbums. A continuació fem una ràpida ullada al trio de pop-indie de Los Angeles Autolux, a l'escenari ATP mentre mengem alguna cosa i després anem a veure els Sebadoh, grup paralel d'un dels components de Dinosaur Jr, Lou Barlow. Algunes veus diuen que els temes que Barlow proposa per Dinosaur Jr i són rebutjats, aquest els toca amb Sebadoh, i d'això es nodreix la banda. Sigui com sigui, la discogràfica Domino els ha tornat a editar el disc "The Freed Man" per celebrar el retorn als escenaris. Penjo el videoclip d'un dels temes que més m'agrada, "Rebound".

Encara queda un últim esforç durant aquesta nit, lluitar per anar a primeres files del concert de Devo, mítica banda de punk-pop electrònic (per cassificar-los d'alguna manera) amb molt èxit a finals dels 70 i bastant oblidats durant els 80, per tornar a ser reivindicats als 90 per bandes com Nirvana o Soundgarden. El seu últim disc d'estudi és del 96, recentment han publicat Collectables (2006). Com era d'esperar, surten amb els seus ja clàssics testos al cap i vestits d'escombriaires de central nuclear, fan vibrar al públic amb hits com "Mongoloid" i la seva peculiar versió de "Satisfaction" dels Rolling Stones, a més d'obsequiar a uns quants "privilegiats" de les primeres files amb un barret amb forma de test. Per escoltar el tema aneu al MySpace de Devo, on tenen penjats els seus hits http://www.myspace.com/devo.

Amb cada vegada menys forces tornem a l'escenari ATP per descansar a les grades mentre veiem els nord-americans Polvo, un grup de culte hereu de Sonic Youth, que també portava 10 anys sense tocar. Fem un intent per veure el primer tema del duo Fuck Buttons, a continuació, però la intro del concert se'ns fa interminable (5 minuts tocant dues notes) i marxem a veure Cat Power, l'últim cap de cartell de la nit. La guapa cantant, Chan Marshall, va fallar bastant amb la veu i fins i tot va haver de demanar disculpes al públic per aquest tema. La última "sorpresa" de la nit és l'actuació de The Go! Team, un grup britànic que barreja soul, hip hop, punk i pop dels seixanta, va ser el directe més entretingut i divertit de la nit i ens va servir per "revitalitzar" unes cames destruides després de veure molts concerts a primeres files. L'últim sprint de la nit el fem a l'escenari Rockdelux amb The Rumble Strips, un altre grup britànic que presenta el seu disc de pop "Girls and Weather"(2008), del que destaco el tema "Girls and boys in love". Passades les 4 de la matinada pillem el bus del Primavera Sound cap a la plaça Catalunya (aquest any s'han de pagar 2 euros, quin timo) i agafem forces per l'última jornada, on ens esperen Dinosaur Jr, Les Savy Fav, Stephen Malkmus (Pavement), Mission Of Burma, i Darren Hayman & Jack Hayter, de Hefner... i alguna sorpresa com l'actuació de Manos de Topo al mini-escenari de MySpace.

Primavera Sound 2008 - DIJOUS

Comença bé el festival, només d'entrar la organització ens obsequia amb un donut i un rotulador fluorescent per marcar els grups que vols veure/has vist i un extens programa amb els horaris i el plànol del recinte, ja són molts anys d'experiència al Fòrum i aquesta vegada no has de fer cua ni per entrar ni per agafar tiquets de birres, etc.
Com a primera presa de contacte mirem els psicodèlics MGMT, un duo de Brooklyn que ha impactat amb el seu primer disc "Oracular Spectacular", després visitem cada escenari (aquest hi ha novetats, m'agrada la situació del nou escenari Vice, al costat del mar i més aïllat. Mirem varis grups més però ens parem força estona a l'escenari CD Drome per veure un grup bastant clàssic dels noranta, Eric's Trip, uns altres que tornen després de nosequants anys separats i presenten el seu disc directe Lost Last Tour, gravat fa 7 anys durant la seva "última" gira. Després de menjar una mica agafem, ara sí, una bona posició a l'escenari principal per veure la posada en escena del "It takes a nation of millions to hold us back", de Public Enemy, àlbum que tocaran íntegre en homenatge al 20è aniversari d'un disc que els va catapultar a l'èxit i que continua avui en dia en un nivell inigualable. Penjo la "intro" amb l'entrada espectacular de Chuck D i Flavor Flav amb els seus típics rellotges de paret penjant del coll.

Anem a fer una visita a l'escenari ATP, sempre ple d'agradables sorpreses, ara són els japonesos Boris amb el seu disc "Smile". Fan un rock psicodèlic, ambiental, metàl.lic, macarra...bé, em deixo de definicions, el que més em va impactar és el gong que tocava el bateria de tant en tant i l'exhibició d'aquest mateix membre al acabar el concert, brutal!
Entre les visites a l'escenari ATP i l'escenari CDDrome vaig anar seguint el concert dels altres caps de cartell, els últra-mítics Portishead, un dels retorns més esperat els últims 10 anys i emblemes del trip-hop, i és que el trio de Bristol no havia estat a Barcelona des de l'any 96. L'expectació va ser la més gran de tot el festival, segurament el grup que va portar més gent. Com a anècdota, el cantant de Public Enemy, Chuck D, va pujar a l'escenari a cantar la part final del tema "Machine Gun". Al dia següent Portishead també va tocar a l'auditori del Fòrum el mateix repertori aprofitant la gran qualitat de so de l'edifici, tot i així va haver-hi molts problemes per accedir-hi ja que només hi caben 3000 persones. Els que van assistir-hi van flipar, ho podeu buscar al youtube:
http://www.youtube.com/watch?v=QQ34DYgBQDw
Nosaltres continuem a la nostra, estem molt cansats així que l'esprint final consta d'Explosions in the Sky, popular banda instrumental que l'any passat ja volia veure i va anul.lar la seva actuació al Primavera al darrer moment. Aquest any m'he tret l'espina, un concert potent, de menys a més que agrada molt al públic incondicional de la "zona ATP" (la gent com boja a primeres files).Després d'un cop d'ull a Caribou amb flautes i cascabells inclosos, acabem la nit amb un dels grups que més esperava, el grup de moda Vampire Weekend. En el seu àlbum de debut barregen pop, reggae i ritmes africans (Vampire Weekend, 2008). Cada cançó va ser una festa! a més l'escenari Vice, el meu preferit per la seva situació, ajudava (no tant als que van arribar tard, com que el concert no tenia gairebé competència horària es va massificar l'accés a la zona de forma brutal, per sort nosaltres ens vam anticipar). Com diuen alguns, potser serà un disc d'aquells que s'obliden ràpid i en el segon treball s'estrellen, però ara és el moment de disfrutar-los, m'encanta el seu hit "A-Punk", com que fa pocs dies vaig penjar el videoclip en un post anterior, ara penjo l'actuació al Primavera Sound tocant la mateixa cançó. Quan pugui continuo amb la crònica de divendres, el dia més intens i espectacular amb The Sonics, Devo, Cribs, Bishop Allen, Sebadoh, Pissed Jeans, Mary Onettes i Subterranean Kids...no sé com ho faré per veure tants grups!