Després d'un entrenament específic de 16 setmanes, superar 2 lesions i córrer un total de 750 km ha arribat el dia D, la marató de Barcelona!! Em presento a la sortida després de dormir 4 horetes ja que la nit abans era el concurs de vins i caves Giroví 2008, però no em volia perdre cap dels dos esdeveniments...per sort van anar prou bé tots dos!
La sortida de la marató és a les 8:30 del matí a l'Avinguda Maria Cristina, més de 8000 corredors, tots nerviosos es conjuren per fer la cursa de la seva vida...de fons sona "Barcelona" de Freddy Mercury i Montserrat Caballé, tothom amb la pell de gallina, collons és que ho fan expressament perque ens posem més nerviosos. Sona la sortida i lentament els corredors van passant sota el cronòmetre oficial, ens esperen 42 km i 195 metres, la cursa de resistència per excel.lència, la MARATÓ. Segons les meves marques als últims entrenaments, havia previst sortir a fer 3h40m, vaig pensar durant la setmana ser més previsor i sortir amb un grup de corredors que volia fer 3h45m per després apretar als darrers km, però un excès d'eufòria em fa abandonar la idea al darrer moment...puto Freddy Mercury.
Km. 0 a 5: (26m 37s) Poca història en els primers km, travessem la Plaça d'Espanya i comencem a pujar per la carretera de Sants, intento fer cada km entre 5:15 i 5:20 i ho clavo, passem pel Camp Nou fins al punt més alt de la cursa, a la Diagonal, on hi ha el primer avituallament i em bec mitja ampolleta d'aigua. La cursa encara s'està estirant i hi ha moltíssims corredors, però per sort això està calculat i passem per carrers molt amples. Exceptuant la sortida, on hi havia milers d'espectadors, encara no hi ha gaire públic als carrers ja que és molt aviat.
Km. 5 a 10 (25m 17s) Entro en una fase d'eufòria, ja que ara els carrers són de baixada fins tornar a la Plaça d'Espanya, on hi ha el km.10. El meu error és no controlar els ritmes de pas i deixar-me portar per les sensacions, he anat a 5:03 el km!!, a més cada vegada hi ha més gent als carrers animant, des de les finestres i balcons, a les voreres, grups musicals, gegants, percussionistes... fins i tot una cerveseria ofereix vasos de cervesa als corredors en un avituallament "extra" molt peculiar. Intento acabar-me l'empolla de Powerade del segon avituallament encara que no tinc gens de set, ja que el principal enemic de la marató és la deshidratació.
Km. 10 a 15 (26m 20s) Me n'adono que he anat massa ràpid a l'últim tram i intento controlar el ritme un altre cop, em sento molt fresc encara i tinc la sensació de que podria córrer durant hores a aquest ritme controlat, però és una falsa sensació. Passem pel Passeig de Gràcia, per la Pedrera i fem alguna pujada una mica dura cap al Hospital de Sant Pau, alguns carrers tornen a estar plens de públic, quina passada és increïble la sensació, tots ens aplaudeixen com herois. Al km. 15 torno a agafar Powerade i també me l'acabo sense set, collons no aprendré mai a beure mentre corro, sempre em besso una mica per sobre però és igual.
Km. 15 al 20 (25m 40s) Torno a anar molt ràpid, 5:08 el km., ja he guanyat més d'un minut en total al ritme de 3h40m, si segueixo així faré 3h39m, així que estic molt content però analitzo el meu cansament i començo a veure que em costarà seguir a aquest ritme. Quan acaba la pujada de l'hospital de Sant Pau i passem per la Sagrada Família em recupero una mica i em torno a emocionar en un carrer on centenars de persones ens aplaudeixen i uns nens intenten xocar els palmells de les mans amb les les nostres mentre ens miren bocabadats. Estic fart de Powerade així que ara agafo aigua a l'avituallament i un plàtan que m'ofereix una senyora.
Km. 20 al 25 (25m 49s) Encara estic clavant els ritmes de puta mare, massa i tot ja que he anat a 5:10, la llàstima és que ja he vist clarament que l'he cagat anant massa ràpid, cap al final d'aquest tram, després de passar pel Pont de Calatrava, la torre Agbar i un tram bastant avorrit de la Gran Via de les Corts Catalanes, just als límits de Barcelona, em començo a sentir molt cansat i em prometo a mi mateix no baixar en cap cas de 5:20 el km per aguantar. Em menjo un sobre de gel energètic que portava a la butxaca, tinc pensat menjar-me l'altre al km 35, una de les dificultats de la marató és que necessites menjar durant la cursa per poder-la acabar (el nostre cos només és capaç de emmagatzemar hidrats de carboni per un esforç d'unes 2 hores), i això és una mica difícil mentre corres i tens les pulsacions a tope. El més fort és adelantar en aquest tram a un home que feia TOTA LA MARATÓ AMB CROSSES, evidentment el públic l'aplaudia i animava especialment, el mèrit és molt superior al nostre, a més segur que havia començat almenys 2 o 3 hores abans que nosaltres ja que lògicament anava lentíssim. He fet el pas de mitja marató en 1h49m33s, tant de bo pugui fer la segona mitja igual ja que faria 3h39m.
Km. 25 al 30 (26m 32s) Ho estic passant malament, aquest tram es patètic, els carrers estan gairebé buits i a més pugem i tornem a baixar pel mateix lloc durant 2km, així que veiem com tornen els corredors que van 4km per davant nostre i això desanima una mica. Per sort mentre faig el tram de tornada veig centenars de corredors que van 4km darrera meu i penso just el contrari, a més arribem al Fòrum, on hi ha el km.30 i un altre avituallament, a partir d'aqui comença el que serà un autèntic calvari, i el que diferencia la marató d'altres curses. Torno a agafar Powerade dels collons, com començo a odiar aquesta beguda però sé que és l'única manera de recuperar ràpidament els 5 o 6 litres de suor que es perden en una marató. Acabo aquest tram a 5:18, encara un ritme perfecte, i segueixo amb més d'un minut de marge.
Km. 30 al 35 (28m 02s) Uf...començo a veure gent que abandona..., crits de dolor, gent que para a estirar, molts comencen a caminar...cada 100 o 200 metres una escena més patètica que l'anterior. Començo a sentir-me lent, les cames ja no responen com abans i no aconsegueixo anar més ràpid de 5:36 el km. En aquest moment es troba a faltar públic en la zona desèrtica de les platges, estem corrent just al costat de la Ronda Litoral, i ho farem durant varis quilòmetres, fins al Port Olímpic. Per sort allà posen música per animar i revifa una mica, quan passo jo la música és de l'Elèctrica Dharma. Ja no recordo on era he vist un grup de hardcore que tocava per animar al públic i als matixos maratonians, també m'han agradat però per desgràcia no m'he pogut parar a escoltar-los, un altre dia serà. En aquest tram una noia que va al nostre grup està molt desanimada i comença a caminar, just quan una altra noia del públic que no la coneixia de res l'agafa de la mà i li diu "ánimo, me voy contigo un rato"...increïble, les dues agafades del braç han corregut darrera meu una estona fins que les he anat deixant enrera. Escenes com aquestes n'he vist vàries, sobretot d'alguns ciclistes que intenten ajudar als que es van despenjant i es posen al costat durant uns minuts per animar i assistir amb el que calgui.
Km. 35 al 40 (32 m 03s): Em menjo un altre sobre de gel energètic però ja no puc evitar desfondar-me completament, estic corrent a 6:24 el km, el meu cap dóna l'ordre de córrer a un ritme i les cames no responen, gairebé no tinc força ni per aguantar el meu cos, per sort intento ser fred i decideixo que no importa la marca, només importa acabar, estic adelantant a centenars de cadàvers pel camí, corredors que s'assenten, paren a estirar, fins i tot adelanto un corredor assistit per la Creu Roja ja que s'ha desmaiat. Passem pel parc de la Ciutadella i s'em torna a posar la pell de gallina, la quantitat de públic és INCREÏBLE, centenars de persones als dos costats del carrer, els corredors gairebé no podem passar pel mig, tothom ens aplaudeix i ens anima personalment, la gent ens dóna aigua i fruita que porten de casa per ajudar, és una passada, em recorda quan veig a la TV les etapes de muntanya al Tour de França, on hi ha tan públic que gairebé no poden passar els ciclistes, i la gent els anima seguint-los durant uns metres. Al nostre grup hi ha un corredor una mica flipat que no para de cridar-nos en plan militar "venga cojones, ánimo tíos, venga joder con un par de huevos, vamos tíos sin pararse ahí, venga coño..." en una altra situació em posaria a riure però la veritat és que tenir aquest tio tota l'estona al costat m'ha animat moltíssim, què cabrón el tio, el tindria al meu costat fins al final però gràcies a ell no m'he atrevit a baixar el ritme.
També veig un colega que em saluda al km.38 i 41 i em fa unes fotos, animen moltíssim aquestes situacions. El més espectacular d'aquest tram és passar per la Plaça Catalunya, la Plaça de Sant Jaume, el Portal de l'Àngel, les Rambles, l'estàtua de Colom i el Paral.lel amb CENTENARS de persones aplaudint incondicialment. GRÀCIES!!! Començo a sentir-me cada cop millor, he anat més lent però no he parat a caminar en cap moment, en canvi passo a moltíssims corredors que caminen, fins i tot alguns caminen i coixegen agafats de la mà amb algun familiar o amic que els ajuda a arribar a meta...joder!!!
Km 40 a 42'2 (10m16s) Ja veig de lluny la Plaça d'Espanya, a més acabo de passar l'avituallament de tots els companys de
www.corredors.cat , associació de la que estic orgullós de formar part, allà m'acabo de recuperar agafant avituallament i rebent ànims. Els últims 200 metres són absolutament INDESCRIPTIBLES, l'Avinguda Maria Cristina està vallada pels dos cantons, els corredors passem pel mig i una munió d'espectadors ens aplaudeixen observant-nos, tots els corredors que arriben alcen els braços, alguns miren enlaire, alguns ploren, alguns es tiren a terra al passar per la línea d'arribada...uf això és massa brutal, treus forces que no tens per fer l'última recta al sprint amb el cap ben alt i amagant un dolor insuportable a les cames. Temps final
3h46m33s, (posició final 3386 de 8100 corredors, dels quals abandonen uns 300) estic molt content principalment per haver arribat sa i estalvi després d'algunes escenes que he vist, i el temps no està malament per ser la meva primera marató. He tingut un error de tàctica però a la segona ja ho faré millor. Ara, a disfrutar, a la zona de recuperació agafo fruits secs, plàtans, aigua, i em posen una medalla per haver arribat. Després intento fer uns estiraments però no puc, tinc unes rampes molt doloroses als quadriceps i vaig coix durant uns minuts, per sort em recupero ràpid i vaig a dutxar-me. Més tard encara tindré forces per anar a dinar amb uns amics, fer unes birres i veure la famosa exposició BODIES al museu marítim, per tal d'aprofitar un assolellat (massa assolellat i tot) dia a Barcelona. Dues hores més tard, quan estic a la Boqueria a les 14:00 ben dutxat i arreglat buscant un restaurant amb els colegues, encara veig corredors solitaris que intenten arribar en el temps límit a la Plaça d'Espanya, els animo perquè sé el que estan passant.
GRÀCIES A TOTS ELS QUE M'HAN ANIMAT DURANT AQUESTS MESOS EN L'ENTRENAMENT DE LA MARATÓ I ELS QUE M'HAN DONAT FORCES PER ACABAR-LA.
Continuen les espectaculars confirmacions del festival Summercase, a falta de completar gairebé el 50% del cartell, sobretot amb els grups nacionals i els d'electrònica, que solen confirmar-se més endevant, el festival que es celebra conjuntament a Barcelona i Madrid els dies 17 i 18 de juliol va prenent forma.
Els danesos The Raveonettes, que van treure el seu tercer disc el passat novembre, és un altre grup que tenia moltes ganes de veure i per sort també actuarà en aquest festival. Tinc encara uns quants mesos per escoltar-lo però confio que serà tan bo com els dos primers.
Abans havia comentat que aquest estiu veurem llegendes ciberpunks com Devo i protopunks com The Sonics al Primavera Sound, així com el grup punk per excel.lència, Sex Pistols, al Summercase. Doncs bé, en aquest últim festival els amants d'aquest gènere seguim estant d'enhorabona amb l'actuació de The Stranglers, un dels grups de la primera onada punk juntament amb Ramones, Dictators, Damned, The Clash, Buzzcocks, etc. Després d'estar 22 anys separats es van tornar a unir al 2004 amb un nou disc, ara no sé en quin estat de forma es trobaran però els recordaré amb un vídeo del famós No More Heroes (en un moment de la cançó fa referència al heroi Sancho Panza):
Per cert, tant al Duomo com a la resta de carrers cèntrics de Milà es celebrava multitudinàriament el Carnaval, amb disfresses, moltíssims confetis i coses per l'estil
foto del meu amic Leonardo da Vinci
