El quintet londinenc The Horrors causa furor amb el seu primer disc publicat al març, "Strange House", replet de cançons de temàtica terrorífica, és un grup que no deixa a ningú indiferent, o els detestes o t'encanten...jo de moment no deixo d'escoltar-los. Alguns dels temes més populars del disc són "Sheena is a parasite" i "Count in Fives"...aqui el video del segon:
Canviant radicalment d'estil, l'últim disc de Los Planetas, del que ja vaig parlar fa uns mesos, té un nou videoclip publicat recentment, el tema en qüestió és "Alegrías del incencio", un dels meus preferits juntament amb "El canto del bute", "Reunión en la cumbre" i el magnífic "Deseando una cosa", i és que el disc és genial, algun dia he de recopilar els millors clips de Los Planetas en un post. Aqui el video de "Alegrías del incendio":
Últimament estic escoltant molt Elvis Perkins, el seu disc "Ash wednesday" és genial per escoltar en segons quins moments, i és que el folk normalment em costa d'entrar, però és que aquest nou geni se'n surt molt bé. Fill del famosíssim actor Anthony Perkins (Psicosis) mort a l'any 1992, i de la fotògrafa Berry Berenson, també morta el 11-09-2001 dins l'avió que es va estabellar a la torre 2 del World Trade Center, no tot són desgràcies en la vida d'aquest magnífic cantant. Escolteu el disc, el primer tema "While you were sleeping" és absolutament genial:
El passat divendres va morir, als 57 anys i víctima d'un llarg càncer, el popular empresari musical Tony Wilson. La seva aportació al post-punk britànic va ser decisiva amb la creació de la discogràfica Factory Records i el mític club de Manchester, The Hacienda. Wilson, immortalitzat a la peli "24 hours party people" per l'humorista britànic Steve Coogan, també es va fer famós pel seu programa de TV a la cadena Grenada TV, So It Goes, on va entrevistar i donar repercussió al grups britànics que s'englobaven sota l'etiqueta de post-punk, degut a que seguien l'estela deixada per grups com Sex Pistols. Gràcies a l'empenta de Tony Wilson, Manchester es va convertir en el centre d'atenció cultural durant els anys 80 sota el nom popular de Madchester.
The Duruti Column, OMD, James, Happy Mondays, Joy Division o New Order són alguns dels genials grups que deuen a Factory Records i a Tony Wilson la publicació dels seus discos, és per això que un immens nombre de grups actuals deuen tant a aquesta discogràfica, doncs la seva influència en la música actual és del tot indiscutible. Grups com Arcade Fire i U2 van pujar fa poc a un escenari en homenatge a Joy Division fent una versió del fabulós tema "Love will tear us apart", possiblement la millor cançó de la història del post-punk. Penjo el vídeo de la gira americana d'U2+Arcade Fire on toquen aquest tema.
Tot i l'indiscutible èxit de Joy Division i els recentment dissolts New Order (recordar, per exemple, que el seu single "Blue Monday" és el més venut en la història de la música), i l'enorme influència que tenen tots aquests grups en la música actual, Tony Wilson i Factory Records mai van saber (o no van voler) explotar econòmicament el seu potencial al màxim, de manera que sempre van estar en el límit de la insolvència econòmica, fins que als anys 90 definitivament la discogràfica va ser absorbida per un altra firma per tal de no desaparéixer.
L'altre gran moviment paralel va ser el club de Manchester, The Hacienda, popular per fer-se pioner, en els anys 80, al projectar mundialment el moviment de l'acid house i la música dance. El mític club va desaparéixer als anys 90 per construir en el seu lloc uns pisos de luxe, donant-se definitivament per acabada l'época daurada de Madchester.
Paul Ryder, guitarrista de Happy Mondays, va dir una vegada "encara estaria treballant a l'oficina de correus si no fós perque Tony apostava per nois com nosaltres"... acabaré amb una altra frase genial que recordo del film de Michael Winterbottom, "alguns homes neixen per fer diners, però altres neixen per fer història, i Tony Wilson ho va aconseguir." Gràcies, Tony.
El segon dia ens aixequem tard expressament per estar a tope, anem a dinar a un restaurant prop de la Boqueria que vam descobrir al Primavera Sound (bona relació qualitat-preu). Entrem cap a les 6 de la tarda al recinte i mirem The Sunday Drivers, una de les millors bandes nacionals del moment, recordo que ja els vaig veure al passat FIB i vam triomfar, aqui repeteixen triomf com no podia ser menys, el millor tema, "She". Avui el cartell és més homogeni que ahir, tots els grups són realment excepcionals, amb el programa a la mà ens és impossible confeccionar un planning sense perdre'ns més de mig concert d'algun grup que com a mínim m'agradi bastant...quin remei! La primera banda que es veu afectada per aquest solapament és James...genials!!!! M'encanten temes com "Getting away with it", "Sometimes" i sobretot "Laid", però per desgràcia hem d'anar urgentment al concert de Jarvis Cocker, volem estar a primeres files i anirem vint minuts abans per agafar un bon lloc. L'ex-vocalista de Pulp, evidentment, dóna una autèntica lliçó de savoir faire damunt d'un escenari, quin geni! Amb els temes del seu recent disc en solitari també anomenat "Jarvis" (2006), en té prou i de sobres per oferir un recital d'una hora i provocar l'entrega i deliri del públic que emplenava la carpa-infern. Per acabar...una perla, "Eye of the tiger", la popular cançó de Rocky, que serà la del vídeo que penjo, a més a més està grabat per un tio que estava al costat nostre:
Després de vibrar amb Jarvis Cocker anem a veure mitja horeta de Jesus and Mary Chain, com que mai he sigut molt fan d'aquesta banda vuitantera em puc permetre el luxe de marxar a mitges, el concert és impecable però la posada en escena és una mica apagada. Com era d'esperar triomfen els temes clàssics com "Just like honey" (no ha vingut la Scarlett)...però en aquest moment tinc el cap en un altre lloc, i és que el concert de The Gossip ja fa estona que ha començat i a mesura que m'apropo a la carpa vaig veient, cada vegada més clar, que aquest grup és espectacular...però quan entrem a dins i avancem uns metres fins a veure l'escenari...Diosssss!!! Quin espectacle!!! La cantant ultra-gorda està ballant com si estigués literalment posseïda, suant com una truja mentre no para ni un sol moment de moure el seu cos de forma espectacular, fins i tot, a l'últim tema...temazo!!! Baixa rodolant de l'escenari cap abaix i continua cantant des del públic, aquest es torna boig i canta els coros de la cançó, i quina gran cançó, "Standing in the way of control", amb el deliri del públic aquest tema dóna per finalitzat el concert més espectacular del Summercase 2007...inoblidable, i quina manera d'acabar!!!. Penjo el video d'aquest tema grabat aproximadament des d'on era jo ;)
Amb l'emoció al cos anem a veure una mica d'Electrelane, un grup forma per noies que també va triomfar a la carpa petita, per desgràcia només podem veure tres temes des del final de la carpa, està tot massa ple i no ens donaria temps de sortir de dins per anar al concert d'OMD i si pot ser a primeres files, la famosa banda de pop sintètic de principis dels vuitanta, i un dels principals hereus de la febre electrònica creada per grups com Kfratwerk. OMD (Orchestral Manoeuvres in the Dark) mai havien despertat la meva atenció fins ara, coneixia els 4 o 5 hits clàssics però els veia massa llunyans a mi, ni tan sols pensava que els veuria en directe algun dia...i ves per on, serà un altre dels concerts més emocionants del Summercase. La carpa plena a tope i la primera cançó...Enola Gay!!! El 100% del públic es torna boig només de començar, i amb les mans enlaire com hooligans coregem la famosíssima melodia "lalalalalaala" com si fóssim en un estadi de futbol....però és que des de la primera fins a l'última tots són hits electrònics de la nostra infància, la gent no para de corejar fins al final, l'últim tema també famosíssim dels 80, "Electricity" (clar homenatge al Radioactivity de Kraftwerk) crea una catàrsis increïble entre el públic literalment embogit, i després d'una intensa hora acabem mig afònics i sortim de la carpa-infern, avui amb una temperatura més acollidora, on hi ha hagut tres concerts hiper-espectaculars seguits (Jarvis, Gossip i OMD). Penjo el famós tema "Enola Gay" del grup de Liverpool, val la pena mirar-lo quan a mitja cançó, la càmara es gira i enfoca la totalitat de la carpa i es veu tot el públic amb les mans aixecades i corejant la melodia:
A continuació un altre dels grups més esperats, els Kaiser Chiefs, grup en plena efervescència degut al seu grandíssim èxit a Anglaterra, fins i tot aqui ja comencen a sonar a les emissores més comercials, i és que hi havia moltíssima gent a l'escenari amb ganes de sentir el nou disc (Yours truly, angry Mob, 2007). Evidentment repassen els millors temes d'aquest últim disc com "Ruby", però per sort insisteixen en els temes del celebradíssim primer disc, (Emplyoment, 2005)...temes molt esperats pel públic com "I predict a riot", "Everyday i love you less and less" o "Na na na na na", etc., a més a més el cantant gamberro dels Kaiser Chiefs, Ricky Wilson, ha vingut a tope amb ganes de exhibir-se a l'escenari, com per exemple pujant a la torre d'altaveus mentre canta...I predict a Riot...i predict a riot!!! amb l'ajuda del públic, com sempre, fent coros, video que penjo a continuació:
Cada vegada ens queden menys forces però hem d'aguantar...ara venen els "!!!" (llegir chk-chk-chk), grup cada vegada més famós, evidentment la carpa-infern estava a rebentar amb la gent ballant els temes del nou disc (Myth takes, 2007), anem a ballar una mica tot i que no he tingut temps d'escoltar el disc, a més a més trobo més ballables el grup paralel a !!!, anomenat Out Hud, que va tocar al Primavera Sound 2005 amb moltíssim èxit. Tot i així no tenim gaire temps així que anem directament a l'escenari principal a veure un altre dels principals caps de cartell d'aquest espectacular Summercase, els Chemical Brothers, que també presenten nou disc (We are the night, 2007), ple de col.laboracions estelars. El tema que fa vibrar més a la gent, lògicament, és el "Hey Girls, Hey Boys", però també recordo especialment, per exemple, el "Do It Again". De totes maneres el que més agrada i triomfa són les espectacular projeccions a les pantalles gegants i els canons de llum cap al públic, quina passada! Penjo el vídeo del moment més espectacular d'aquesta gran actuació, sense cap dubte la més multitudinària del dia, crec que mai havia vist tanta gent al Fòrum com aquesta nit amb els dos nois de Manchester:
L'actuació de Chemical Brothers és llarguíssima, potser més d'una hora i mitja, així que no ens queden forces per res, però ja posats, i pensant que només queden uns minuts de Summercase, entrem desesperadament a l'únc escenari on encara hi ha música...la carpa petita amb The Glimmers, què grans!!! Aquest grup format per dj's belgues despedirà el Summercase, la llàstima és que ja són les 6 del matí i el grup porta gairebé dues hores punxant, així que en principi ja està a punt d'acabar...per sorpresa acaba la música electrònica i canvien d'estil radicalment amb un "Hey ho, let's go" que provoca un altre bogeria col.lectiva entre el públic, que emplenava la carpa fins a rebentar també a altes hores de la matinada. A partir d'aqui va ser un deliri, Rage Against the Machine, Nirvana...en fi, els hits fàcils de tota la vida que a tots ens agrada escoltar de tant en tant, sobretot en moments d'embriaguesa com aquest ;)
Acaba el Summercase, tornem cap al pis de matinada, el diumenge anirem a dinar al centre i donarem l'últim volt per Barcelona per tornar cap al vespre amb molts records.
M'aixeco al matí nerviós, avui veuré Arcade Fire...hehehe, faig la bossa ràpid, pillo el tren cap a Barna, a la tarda em reuniré amb els colegues però abans he quedat per dinar amb una amiga, també volia passar al matí per l'FNAC, pel Dunkin Donuts (hehe) i sobretot per la botiga de música CDDrome, on es veu que et regalen el llibre del Primavera Sound si presentes l'entrada (per sort encara la guardava) així que valia la pena la visita. Descansem una mica al pis mirant el Tour...i cap al festival!! Em sorprén la bona organització a l'entrada, hi havia moltíssima més gent que al Primavera Sound i el recinte era el mateix, tot i així no hi havia gaire cua en hores punta, així que de moment pinta bé.
La mala notícia és que hem arribat una mica tard i ja han tocat els 1990's, primer grup que volia veure...comença malament el dia però aquest grup era sacrificable. No ho són els Editors, que no em podia perdre per res del món, així que veiem la presentació del segon disc d'aquest magnífic grup (molts diuen que la còpia d'Interpol), el públic vibra moltíssim sobretot quan toquen el seu millor tema: "Munich", penjo la cançó sencera on es pot veure com la canta el públic.
Després anem a la carpa petita, a veure Sr.Chinarro, avui el veig més suelto que altres dies, sembla com si anés més torrat o algo, fins i tot tira les restes del cubata per terra en plan punki quan acaba una cançó. Evidentment repassa els genials temes de l'últim disc, "El mundo según", que tan èxit ha obtingut. Temes com "Del montón", "Gitana", "Esplendor en la hierba", "GG Peningstone", "El lejano oeste"...fan les delícies del públic chinarro-adicte com nosaltres, i és que aquest disc és genial. Llàstima que avui no dóna temps de res, així que intentem veure 2 o 3 cançons de Phoenix, grup que no coneixia gaire però m'ha causat bona impressió, i anem a fer cua a la carpa infernal per veure l'actuació de PJHarvey a 40 graus. Crec que mai havia passat tanta calor en la meva vida, l'actuació dura una horeta llarga i la PJ ha vingut sola, sense banda, per fer una actuació en plan íntim, va alternant entre guitarra i piano i fa les delícies dels assistents ofegats. Ella tenia 3 o 4 ventiladors a l'escenari així que no es pot queixar, nosaltres estàvem suant com porcs i veies a la gent com anava marxant a mig concert perque no podia aguantar la temperatura i sobretot la increïble xafogor, fins al punt que el sostre de la carpa gotejava pels quatre costats degut a l'inhumana condensació que hi havia a l'ambient. El setlist que ha triat Polly Jean Harvey per l'ocasió és sens dubte per als més fans, per això volia tocar en una carpa i per això volia tocar sola, comença amb "Oh my lover", toca dos o tres temes del seu pròxim disc i algunes perles com "Man's size" o "Rid on me", en total una horeta llarga de concert.
Per recuperar-nos, res millor que fer uns bocates assentats a les graderies de l'escenari gran mentre veiem l'actuació de la Lily Allen, per sort entre les 5 o 6 cançons que veig hi ha els seus dos hits així que ja en tinc prou i de sobres.
El pròxim grup que recordo veure és Flaming Lips, quin espectacle!!!! Només d'arribar veiem al cantant freaky, Wayne Coyne, ficat dins l'enorme bola de hamster i rodant enmig del públic, mentre 14 tios vestits de Pare Noël estan ballant a l'escenari i la banda comença a tocar la primera cançó en plan instrumental, per tal de crear ambient, dos canons inunden a la gent de confeti a pressió i una cinquantena de globus de colors surten de l'escenari per provocar el deliri del públic. Llàstima que és un grup que s'em fa pesat musicalment, tot i així val la pena veure'ls en directe, a més han tocat tots els seus hits i els fans més fidels es tornen bojos amb el "Yoshimi battles the pink robots" (tot i que la toquen molt lenta, gairebé irreconeixible). Penjo el vídeo d'en Wayne Coyne dins la bola de hamster grabat per un tio que estava just a sota seu :) S'apropa la hora H, el moment clau, tot i així encara no volem fer cua a l'escenari del mig i per passar els nervis mirem 3 o 4 temes d'Astrud. Quan queden uns 30 minuts per l'inici d'Arcade Fire ja sí, anem a agafar un bon lloc a les primeres files, bé, a partir de la fila 10 o 11 aproximadament ja que hi ha con 1000 persones que porten dues hores esperant amorrats a l'escenari. El temps d'espera passa ràpid i la nombrosa banda canadenca surt a l'escenari amb molta energia, tocant uns 75 minuts amb un setlist excel.lent, fins i tot fan una versió en francès que no coneixia. Els de Montreal són la banda més en forma del moment a nivell internacional i la prova són les prop de 55.000 persones (entre Madrid i Barcelona) entregades sense competència (el concert de Mika, que havia de tocar a la carpa a la mateixa hora, es va anular per enfermetat), sens dubte el concert més multitudinari, esperat i exitós del festival en les dues ciutats. Aqui el setlist:
SETLIST D'ARCADE FIRE A BARCELONA
1- Keep The Car Running
2- No Cars Go
3- Haiti
4- Poupee de Cire/Poupee de Son [France Gall cover]
5- Black Mirror
6- Neighbourhood #2 (Laika)
7- Ocean of Noise
8- Neighbourhood #1 (Tunnels)
9- Neighbourhood #3 (Power Out)
10- Rebellion (Lies)
11- Intervention
BIS:
12- Antichrist Television Blues
13- Wake Up
Evidentment els moments més espectaculars i de màxim deliri del públic es produeixen a No Cars Go, Laika i Rebellion (Lies), però un altre moment molt esperat és el de Wake Up, que aquest cop la deixen pel final (l'anterior vegada que van venir a Barcelona la van tocar la primera, de fet així ho feien sempre en les seves gires fins aquest any). Mola perque entre cançó i cançó, almenys per la zona on jo era, tots corejavem els coros de "Wake Up" en plan hooligan perque la toquéssin...ells anaven riguent i quan la van tocar miraven cap a nosaltres riguent encara més. El teclista-percussionista i el pelroig de les ulleres són els músics més freakis que he vist mai (amb permís del grup suec I'm from Barcelona), val la pena veure'ls en directe, a veure què fan, si picar-se entre ells amb les baquetes, si tirar els timbals pels núvols, si tirar-se per terra, destrossar una guitarra, embolicar-se amb unes cortines... Aqui penjo el tema "Laika", el meu preferit, gravat des de les primeres files, encara que gairebé només se sent al públic cantant embogit, es pot percebre la bogeria de la gent per aquest sensacional grup de Montreal: No tinc gaires forces però aconseguim veure, mig assentats i de lluny, els concerts de Bloc Party i LCD Soundsystem, dues grans bandes que no he pogut disfrutar al 100% degut al meu desgast físic extrem (PJHarvey i Arcade Fire a primeres files equivalen a una marató, i a més a 40º). A més a més començo a estar una mica "tajat"...hehehe, el millor dels dos concerts és la meva preferida de LCD Soundsystem, "North American Scum".
No parem de beure birres i és que la calor i tant de desgast físic ho requereixen...ens dirigim a l'escenari on toquen Scissor Sisters i per sort veiem la mitja hora final, precisament on toquen hits com "Don't feel like dancing" o "Take your mama out", els dos cantants donen bastant espectacle sobre l'escenari i la gent s'ho passa d'allò més bé, tot i així el nivell baixa molt en algunes cançons que ningú coneix, i és que la glòria d'aquest grup li ha arribat gràcies als seus dos o tres éxits comercials. Després d'això encara ens queden forces per ballar amb els 2manydj's, un clàssics dels festivals, tot i que gairebé no recordo res, crec que acabem sortint del recinte passades les 6 del matí, per sort ha estat fàcil trobar un autobus que ens porti al centre...déu n'hi do per ser el primer dia. Marxem, això sí, eufòrics i satisfets sobretot pel gran concert d'Arcade Fire i per les birres :)
Un altre disc nou... Art Brut, per fi, donen continuitat al celebradíssim "Bang Bang Rock and Roll (2005)", sens dubte un dels meus 3 o 4 discos preferits i més escoltats en els últims dos anys. La banda d'Eddie Argos va publicar el passat 25 de juny "It's a bit complicated" després de mesos de gravació en un estudi de Londres, i d'on ja podem extreure el primer videoclip "Direct Hit", en la meva opinió no és ni de bon troç la millor cançó del disc però està força bé i val la pena mirar-lo.
Una de les coses que més valoro d'Art Brut és la senzillesa a l'hora de fer un bon disc de punk, cançons sencilles, curtes i directes, amb el format vers-vers-coros-vers-coros, amb lletres ridícules sobre situacions quotidianes on el cantant Eddie Argos, el puto rei sobre l'escenari, explica les seves vivències personals i reals en situacions com el primer amor de joventut, deixar-li els teus discos al teu germà petit, tenir un "gatillazo", una baralla en un bar, tàctiques per lligar a la discoteca...en fi, el senzill punk de tota la vida, sense aquest afany evolutiu que tenen els grups actuals, potser serà per això que arrasen en els seus concerts tot i que la crítica no els valora gaire ja que és un grup que no inventa res.
Ja tinc el nou disc de Bad Religion, després d'un periode d'estancament de Greg Graffin, i sobretot amb la tornada de Mr.Brett al 2002, els amos del punk-rock continuen en un bon estat de forma, la proba són aquestes 16 contundents cançons. El nom del disc és "New maps of hell", i el primer single és "Honest goodbye", un tema que ja sona a clàssic de Bad Religion des de la primera vegada que l'escoltes. Encara no es pot trobar el videoclip així que penjaré un fragment del concert al Warped Tour 2007 a Nova York on toquen aquesta cançó.
Les altres cançons que més m'agraden del disc són "New dark ages" i "Prodigal son". També val la pena escoltar alguns temes impactants com "Requiem for dissent", "Grains of wrath", "Heroes and martyrs" o "Fields of mars".
En definitiva, els fans de Bad Religion estem d'enhorabona... sí, ja sé que queda molt lluny el nivell de discos increïbles de fa 20 anys com "How could hell be any worse", "80-85", "Suffer", "No control" o "Against the grain", i si m'apureu el "Generator", però en els últims 5 anys estan tornant a un nivell increïble, doncs tant aquest últim disc com els dos anterior, "The process of belief (2002)" i "The Empire strikes first (2004)" ratllen un nivell similar als vells temps.
Per acabar el post penjaré un fragment del meu primer concert de Bad Religion, al Dr.Music Festival 1994, a Escalarre (Lleida), concert que a més a més em porta molts bons records, i on toquen la meva preferida...DO WHAT YOU WANT!!! Ah, i a més a més la lletra està subtitulada en català ;)
Aprofitant que aquesta setmana estic tornant a escoltar Joy Division amb tot el tema de la peli, he trobat tres vídeos del tema "Digital", uns dels meus preferits. La primera versió és la original en directe, la toquen els Joy Division en un antro de mala mort sense més il.luminació que una llum que enfoca només la cara d'Ian Curtis, donant-li un to a la cançó encara més tenebrós i macabre:
La segona és una versió d'un grup actual anomenat "Joy Revision", que òbviament es dediquen a versionar temes del grup de Manchester. Curiós com el cantant imita els moviments de Curtis: Finalment un fragment de la peli "24 hours party people" on posen en escena el mateix tema, tot i que el so i la veu és la original del disc "Substance", l'actor Sean Harris dóna moltíssima autenticitat al concert:
Sembla que la segona quinzena de setembre s'estrenarà a Europa, per fi, la peli sobre la vida (i la mort) de Ian Curtis, "Control", dirigida per Anton Corbijn. De moment es va preestrenar fora de concurs al festival de Cannes amb un èxit important, ara només cal esperar 6 setmanes més i resar perque alguna sala propera a les nostres ciutats projecti la pel.lícula.
Aqui la fitxa i el trailer oficial de la peli, subtitulat en francès (de moment no l'he trobat en català o castellà), promet moltíssim. Encara que es veuen molts paralelismes amb el cèlebre film "24 hores party people" (2002) de Michael Winterbottom ambientada en el Manchester de finals dels 70, aquesta peli es centra únicament en la vida i obra de Ian Curtis i els Joy Division.
Direcció: Anton Corbijn
Guió: Matt Greenhalgh, basat en el llibre "Touching From a Distance", de Deborah Curtis
Amb: Sam Riley (Ian Curtis), Samantha Morton (Deborah Curtis), Joe Anderson (Peter Hook), James A. Pearson (Bernard Summer), Harry Treadaway (Stephen Morris), Craig Parkinson (Tony Wilson), Alexandra Maria Lara (Annik Honoré) y Ben Naylor (Martin Hannett).
