Primavera Sound 2007 - Dissabte

Avui és el dia amb més quantitat de grups que vull veure, després de descansar i fer un bon àpat per agafar forces, arribem a l'escenari ATP cap a les 18:30 per veure un dels meus grups preferits d'aquest festival, Apples in Stereo, una banda americana de pop amb disc ple de hits realment genials, "New magnetic wonder" (2007), la llàstima és que avui es solapen gairebé tots els grups bons, així que anem a mirar un parell de temes de Raülmoya y el Trío Miniña (amb Miqui Puig ballant a primera fila) i ens dirigim a l'escenari principal per veure The Long Blondes, molt més fluixes del que pensava, actuació molt pobre on només se salva la cantant i el guitarra afeminat, per sort toquen els 3 o 4 temes coneguts i la gent s'ho passa més o menys bé. Anem una estona a veure l'altre grup d'en Jota, els Grupo de Expertos Solynieve, una mica avorridots però van bé com a preparatiu d'Architecture in Helsinki, un grup australià una mica freak que fan un pop indie. La majoria dels seus membres poden tocar múltiples instruments, això explica la gran varietat d'estils entre les cançons del mateix disc, música electrònica, flautes, tubes, clarinets, samplers, guitarres, baix, bateria...fins 41 instruments musicals toquen en el seu disc "In case we die" (2005).

A continuació arriba l'hora de la Patti Smith, recordo que la vaig veure al primer Doctor Music Festival, crec que cap a l'any 1994 i em va agradar molt. Ara presenta un disc de versions on toca temes del rock de tota la vida, incloent "Soul kitchen" de The Doors o "Smells like teen spirit" de Nirvana, així que clàssics que ella sempre ha tocat com el "Gloria" de Van Morrison o el seu famós tema propi "Because the night", composat juntament amb Bruce Springsteen fa un grapat d'anys.

Després d'això, com ja sospitava, ens avorrim una horeta (que utilitzem per descansar) amb el nou projecte de Damon Albarn, The Good, The Bad and The Queen, només conec una cançó i a més no m'agrada, això que m'assento a les graderies i "disfruto" d'una posada en escena, això sí, impecable. M'ha anat bé descansar perquè Sonic Youth presenta, a continuació, el seu cèlebre "Daydream nation" (1988), un dels millors discos indie dels 80 sino el millor. Toquen totes les cançons del disc en el mateix ordre, les 4 primeres, increïbles, m'encanta "Teen Age Riot", l'escoltaria 20 vegades seguides, també "Hey Joni" i "Candle", però és que tot el disc és espectacular. Aquest disc s'ha tornat a reeditar aquest any en una edició de luxe que val la pena tenir.

Sense temps per descansar vaig a primeres files del concert de Buzzcocks...quina canya amb els iaios del punk! Els germans "pobres" dels Sex Pistols donen una exhibició punkie sobre l'escenari, és a dir, procuren donar espectacle i diversió al públic oblidant la bona qualitat sonora al tocar els cèlebres temes com "Orgasm addict", "Falling in love", "Fast cars", "I don't mind"...etc. A les primeres files disfrutem moltíssim del concert i ballem com bojos mentre els Buzzcocks es tiren per terra, van fent cubates contínuament i colpegen els instruments contra l'escenari. La premsa el matxaca el dia següent (què injust!) diguent que són uns punkis de merda (amb altres paraules) i que no es preocupen per la qualitat sino per la posada en escena...doncs què es pensaven? Us imagineu els Buzzcocks toquen com els Planetas, impassibles i immòbils? Els Buzzcocks fan uns dels 5 millors concerts del Primavera Sound pel meu gust i dels 4 companys amb qui vaig anar-hi, i amb això en tinc prou.
Encara tenim energies, ja que és l'última nit i ja no escatimem en desgast d'energia, anem a veure Wilco, tot i que no m'agraden gaire la banda de Tweedy presenta nou disc (portada d'aquest mes a la revista Rockdelux), i a continuació mirem una estona els bascos Lisabö, amb dos bateries (igual que Melvins!), fan un hardcore experimental que ha tingut molt bones crítiques durant els últims anys.

A continuació, quina llàstima!!! S'ha suspès el concert de Klaxons (no sé perquè), amb les ganes que tenia de veure'ls, m'encanta el disc! Per sort els substitueixen els nord-americans Battles, amb un pop experimental on barregen ritmes electrònics...no sé com definir-los!!

Abans d'anar a dormir anem una horeta a un dels escenaris electrònics a cremar les últimes forces, cap a les 6 agafem el metro i a dormir. Al dia següent tornem a casa amb un munt de records per la posteritat. Propera cita...SUMMERCASE!Els que m'han agradat més: The White Stripes, Maxïmo Park, Black Lips, Buzzcocks i Apples in Stereo.
Els que m'han agradat menys: The Long Blondes, Wilco i The Good The Bad and the Queen. (No perque hagin tocat malament, sino perque ja els seus respectius discos no m'agraden gaire).

Primavera Sound 2007 - Divendres

Divendres 1 de juny de 2007

Després de dormir un grapat d’hores i fer un bon dinar en un restaurant al costat de la Boqueria, estem a tope per la jornada que més espero del Primavera Sound, la de divendres.

Arribem cap a dos quarts de set al recinte del Fòrum, just per veure una mica de Plastic d’amour tal com havíem planificat. M’agrada bastant aquest grup, són una parella madrilenya que canten en francès i els volia veure una estona, però només una estona perquè vull anar a primera fila amb The Rakes, una banda londinenca molona que vaig tenir ocasió de veure al passat festival de Benicàssim i també a la darrera gira europea de Franz Ferdinand com a teloners (tenen un estil una mica similar, fins i tot estèticament s’assemblen moltíssim als escocesos). Podem gaudir d’un bon concert a primera fila gràcies a que a aquella hora encara no hi ha gaire gent a l’escenari principal Estrella Damm, tot i que el so no està a l’altura que m’esperava, la gent balla i disfruta al ritme de “Work, work, work”, o la més coneguda de l’últim disc, “The world was a mess but his hair was perfect”.
M’he perdut els portuguesos X-Wife (fan una versió techno de "She's lost control" de Joy Division), però no em perdré Sr. Chinarro, un dels que més escolto últimament, el disc “El mundo según” el trobo gairebé perfecte, hi ha un munt de gent a l’escenari CD Drome i toca gairebé totes les que jo esperava sentir, llàstima que hem d’anar com coets cap a l’escenari principal un altre cop, ara sí, el grup que més espero d’aquest Primavera Sound, Maxïmo Park, donen una autèntica exhibició davant d’unes 30.000 persones, acompanyats d’un so perfecte i uns efectes especials espectacular. Els que vam veure Maxïmo Park al Primavera Sound 2005 estem flipant, aquell tímid Paul Smith (cantant) que no es movia ni un pèl sobre l’escenari, ara es mou com un boig, salta, crida, i es mou sobre l’escenari com peix a l’aigua, quina exhibició. El segon disc de Maxïmo Park té els mateixos defectes i virtuts que el primer, té vàries cançons absolutament genials barrejades amb 3 o 4 temes de “relleno”. Evidentment toquen els temes estrella com “Apply some pressure”, “our velocity”, “Limassol” (què bona), o “Books from boxes”, barrejant temes dels dos discos. Ara, sense cap dubte, ja són una banda de primera divisió.

Anem a l’escenari ATP, avui han tocat, durant tot el dia, 6 bandes genials de forma consecutiva, gairebé no et pots apropar a més de 60 metres de l’escenari en cap moment. Black Lips són els que m’agraden més d’aquesta sessió, estic desitjant arribar a casa per tornar-los a escoltar, també m’agraden els Modest Mouse i els llegendaris Built to Spill.

Només queden forces per aguantar Los Planetas (s’en necessiten, hehe), com sempre barregen temes avorridíssims amb obres mestres dels primers discos, igualment la gent vibra i disfruta dels andalusos. A més a més toquen bastants temes de l’últim disc, que el trobo molt bo, en especial el tema “Reunión en la cumbre”.

Cap a les quatre tornem al pis, avui no ens hem cansat tant com ahir, a més hem disfrutat tant dels grups que no em tingut temps ni de cansar-nos, quina jornada!

Quin vídeo puc penjar? Encara que la qualitat no sigui gaire bona crec que val la pena un vídeo-cutre grabat amb càmera domèstica a les primeres files del concert de Maxïmo Park al Primavera, just a la zona on era jo i el moment de màxim deliri del cantant i del públic... Apply some pressure, you lose some pressure, apply some pressure, you lose some pressure...!!!

Primavera Sound 2007 - Dijous

Dijous 31 de maig de 2007

Per fi, ja era hora!! Després d’un relaxat viatge en tren Girona-Barcelona (el retard de 20 minuts va inclós en el bitllet) i instal.larnos al pis del Carrer Petritxol que ens han deixat per aquest cap de setmana, comencem la cua al recinte del Fòrum amb un cert nerviosisme pel que serà un nou Primavera Sound.
La cosa pinta bé, mirem alguna cosa de Herman Düne i Parenthetical Girls, el primer massa avorrit pel meu gust, els segons, m’agraden molt en directe (no tant en disc, més avorrits i una mic lents), tenen un toc bastant original i melòdic en les cançons que fan que entrin molt bé, m’agrada la cançó “Love connection II”.
Per cert, com ha millorat aquest festival, no només en organització, també en oferta gastronòmica, mentre trio entre kebabs i pizzes mirem els Melvins, una contundent banda de Seattle famosa per tenir dues bateries i, sobretot, per ser el grup preferit de Kurt Kobain. Toquen íntegrament un dels seus millors discos, “Houdini”, em sembla un encert portar un grup d’aquest tipus, la única cosa negativa és que les cançons, plenes de bucles interminables, es fan molt llargues.
Llàstima que estic massa cansat perque avui he treballat i el dia se m’està fent llarguíssim (i el que queda, hehe), després d’estirar-nos a la gespa aconseguim reunir energies per gaudir dels caps de cartell, The Smashing Pumpkins. Van intercalant cançons del nou disc “Zeitgeist” amb els temes clàssics que els van portar a la fama als anys 90. Tot i canviar dos dels antics components per dues ties bones vestides d’infermeres catxondes, el grup segueix estant a l’altura del que s’espera, toquen una hora i quart i ens dóna temps just per veure The White Stripes a l’escenari Rockdelux...brutals!!! Sembla mentida com només una guitarra i una bateria poden donar tant de sí, sobretot tenint en compte que la bateria no fa ni un sol redoble en una hora i mitja de concert (incloent dos o tres bisos, ja ni ho recordo). Flipem amb temes com “Seven nation army”, “My doorbell”, “Hotel Yorba”, “Blue orchid” o la del típic videoclip, “The hardest button to button”. Crec que m’han agradat més els germans White que la banda de Billy Corgan, quan pensava que seria al revés.
Després de tot això ja no m’aguanto, desitjo arribar el més aviat possible al pis i anar a dormir, gairebé no em noto les cames...però queda el pitjor. A les tres de la nit pillem el bus gratuït que va del recinte del Fòrum fins Plaça Catalunya...i al cap de 700 o 800 metres s’avaria, es para a la vorera i ens hem d’esperar UNA HORA a que vingui un altre bus a rescatar-nos. Quina agonia! En fi, suposo que valia la pena una jornada tan dura, demà serà un altre dia :)
Aprofitaré per posar la paròdia del famós vídeo dels White Stripes "The hardest button to button" feta pels Simpsons.

The Sonics, "punk" dels 60

Aquest mes s'han reeditat dos discos de la banda seixantera "The Sonics", poc coneguda en el seu moment (es podria considerar rock alternatiu de l'època, o una banda avançada 20 anys al seu moment), però actualment considerada una banda de culte, segurament banda més salvatge dels 60.

Autors de temes brutals com "The Witch", "Cinderella" o la millor versió de "Louie Louie" que s'ha fet mai, els Sonics encara tenen fidels seguidors en l'actualitat, com el guitarra de Franz Ferdinand, Nick McCarthy, que sovint es deixa veure en les seves actuacions amb una samarreta de la portada del segon disc de The Sonics, "Boom". (Per ex. FIB 2006).

Amb uns ritmes ràpids i un estil garatge-guarro van grabar totes les seves cançons amb dues pistes d'àudio, cosa que encara fa que se sentin amb un estil més "protopunk", sobretot per la contundent bateria i la veu estrident i cridanera, senzillament brutals.

Els dos discos que s'han reeditat són "Here are the Sonics" (1965) i "Boom" (1966), el primer d'ells conté la majoria dels seus èxits. Com que no he pogut trobar al YouTube cap vídeo dels Sonics, penjaré una versió que els Fuzztones (sí, aquells que van inventar lo de posar calaveres i zombies a les portades dels discos) feien del seu tema estrella "The Witch".

Per cert, encara que aquesta versió pugui semblar ràpida, els Fuzztones la tocaven a l'any 1981 exactament igual que la feien els Sonics l'any 1964. És brutal imaginar-se el que devia sentir la gent d'aquella generació veient aquests ritmes insòlits i aquesta brutalitat en una cançó :)

Acaba la 3a temporada de Perdidos

No sé si ho podré suportar, ahir vaig veure l'últim capítol de la tercera temporada de Lost (Perdidos) a través del canal americà ABC i segons fonts oficials de la cadena, fins el febrer de 2008 no començarà la cuarta temporada. El que també se sap oficialment des de fa pocs dies és que queden 48 capítols per acabar la sèrie, i que en comptes de dividir-se com fins ara, és a dir, en dues temporades de 24 capítols, es dividiran en tres temporades més de 16 capítols cada una. És per això que la següent temporada no començarà, com era habitual, cap al novembre, sino que s'iniciarà al febrer de 2008, així a principis de 2009 hi haurà la cinquena temporada i al 2010 acabarà la sèrie.

No parlaré gaire de la temàtica de la 3a i 4a temporada perque a Espanya tot just comencarem a veure l'inici de la tercera després de l'estiu a través de TVE. Només diré que la 3a temporada és realment espectacular i comparada a les dues primeres és infinitament més rellevant i trascendental ja que s'explica gairebé tot sobre els "altres". Sembla ser que la cuarta es centrarà en com van arribar els "hostils" i els "altres", i l'enfrontament entre ells, la història de Dharma, la "purga", etc. A més a més començaran els flashforwards d'alguns personatges (en comptes dels flashbacks als que estem acostumats fins ara), és a dir, veurem misterioses escenes de la vida dels personatges uns anys després de sortir de l'illa. Queden 9 mesos...