El dissabte comença ja de bon matí, cap a les 12 del migdia anem al parc Joan Miró (per sort, al costat d'on dormíem) a veure una mica de
Le Petit Ramon,
El Chico con la Espina en el Costado,
El Hijo i
Darren Hayman & Jack Hayter tocant Hefner, tot concerts gratuits, ràpids(d'uns 25 o 30 minuts) i envoltats d'un ambient molt agradable. Després, ja sí, un bon tiberi, una migdiada i cap al Fòrum.
La jornada comença per nosaltres a l'escenari Estrella Damm i després de saborejar el donut de rigor, on toca el grup californià de pop
Okkervil River, presentant el seu segon disc "The Stage Names", m'agraden bastant alguns moments del concert quan em recorden alguns ritmes d'Arcade Fire. Recomano una visita a
http://www.okkervilriver.com/ per escoltar els seus millors temes.
Com que avui estic molt cansat decideixo invertir totes les meves energies al concert de Dinosaur Jr. així que anem deambulant pel festival visitant les paradetes de merchandising (em compro una samarreta dels Sonics) i menjant alguna cosa, a part de mirar alguns minuts de
Silver Jews,
Kinski,
Stephen Malkmus & The Jicks i sobretot,
Buffalo Tom. El californià presenta el disc "
Real emotional Trash", amb temes que podrien ser perfectament de Pavement, i la mítica banda de Boston, que va treure un àlbum recentment (després de 10 anys sense fer-ho) fa un repàs a la seva extensa trajectòria amb cançons com "
Taillights Fade" o "
Sodajerk", de la qual penjo el vídeo.
A continuació toquen els dos caps de cartell (segons la premsa mediàtica) de la jornada. Primer veiem Rufus Wainwright, el megalòman cantautor canadenc emplena de gom a gom l'escenari principal en solitari, canviant entre un piano de cua i una guitarra acústica. Toca durant 75 minuts d'on destaco poca cosa (és un estil massa tranquil pel meu gust): una versió de "Allelujah" de Leonard Cohen i una broma que fa al públic abans d'una cançó: "ara us heu de posar tristos, com si fóssiu escandinaus". El segon grup mediàtic del dia és Enrique Morente i Lagartija Nick, que també omplen de forma brutal l'escenari Rockdelux, presentant la reedició del famós disc "Omega" de l'any 1996. Com que tampoc és el meu estil preferit, anem ràpidament a l'escenari Vice a veure els Mission of Burma, mites del post-punk dels que vaig parlar fa uns dies, que presenten el disc "Obliterati". Amb un estil sorollós inspirat en el rock de garatge dels 60 i 70 van ser un dels grups més influents per posteriors bandes com Sonic Youth o els mateixos Dinosaur Jr, això sí, una mica més primitius, per això carreguen al cap de mitja hora.
Ara sí, anem a primeres files per l'esperat concert de Dinosaur Jr, una de les tres bandes fonamentals del noise-pop juntament amb Pixies i Sonic Youth...això és una banda!! Tres components: bateria senzilla però tocant a ritmes revolucionats, el mateix amb el baix, i la guitarra a tot drap (portaven...8 pantalles només per la guitarra!!!), tot harmonitzat per una veu melòdica, comencen amb temes de l'últim disc "Beyond" i repassen els seus temes més famosos dels vuitanta com el popular "I feel the pain", cançó que toquen el triple de ràpid que al disc pel meu deliri. L'altre tema que m'encanta és una versió d'una de les meves preferides de The Cure, "Just like heaven", evidentment tocada a 200 per hora. Penjo el videoclip de la versió de Dinosaur Jr.
Com que Dinosaur Jr es mereix dos vídeos, també penjo aquest, gravat a primera fila del Primavera Sound, el tema evidentment és el meu preferit..."I feel the pain", el canvi de ritme...super-exagerat! Ah, també es poden apreciar les vuit pantalles per la guitarra darrera de J.Mascis.Després de 65 minuts intensos, tot i que estem fets pols... encara bé la segona part més bona de la jornada...l'actuació dels Les Savy Fav, un quartet de Rhode Island (igual que els de Padre de Família!) que fan una mica de punk, pop, hardcore i el que convingui, tot sigui perque el cantant tingui l'excusa d'agafar el seu micròfon inalàmbric i passar-se el 80% del concert a 50 metres de l'escenari, cantant enmig del públic, enmig de les grades, des dels lavabos, des de la barra, corrents, saltant...segons he vist al YouTube, aquest peculiar cantant sempre surt amb disfresses estranyes, mitges al cap, gairebé despullat, amb la cara tapada, etc. Al Primavera es va posar trossos de les plantes i arbres que hi havia al voltant de l'escenari per l'esquena...en fi, podria penjar tants vídeos que prefereixo no menjar-me l'espai que es mereix l'altre gran descobriment del dia...una actuació de Manos de Topo al mini-escenari de l'stand MySpace, són boníssims!! La peculiaritat d'aquest original grup de pop romàntic i acústic és que el cantant canta plorant, i el baixista (un gordo barbut) fa veu de nena per fer els coros...no tinc paraules, així que penjo un videoclip amateur (que per cert, ha rebut alguns premis) del tema "El Cartero"...això sí, tots els temes són boníssims, sobretot quan els veus en directe.
Les últimes energies serviran per mirar una estona el grup experimental americà Animal Collective, a l'escenari Estrella Damm, el DJ francès Para One a l'escenari Vice (última cervesa i acomiadament del festival) i un parell de temes del grup anglès Simian Mobile Disco a l'escenari Rockdelux, amb un estil Klaxons que m'agrada bastant.
L'any que ve serà difícil de superar...i ara, cap al Summercase!
